DES DE FRANÇA...

AFS: Viure sense fronteres

Hola a tots! Em dic Clara Quintilla i sóc una estudiant cursant el primer de Batxillerat de Lletres a l’estranger. No podria mai comprimir aquests més de set mesos passats a Poitiers en unes línies, però intentaré fer-vos conèixer els moments més importants i les sorpreses més increïbles de la meva estada, en la mesura d’allò que em sigui possible.

Vaig marxar de Barcelona el 4 de setembre de 2009, amb un avió amb destinació a París. D’allí em van enviar a un alberg, on vaig passar una nit, juntament amb els altres 400 estudiants que provenien de tot el món i que havien escollit França com a destinació. Aquest va ser el primer gran impacte que vaig patir. Quan et trobes amb tanta gent diferent, venint de llocs tan diversos, te n’adones de debò de la grandesa d’aquest món on vivim, i et planteges quin és el teu lloc enmig de tanta diversitat. Al dia següent, vaig pujar en un autocar amb 14 estudiants més, tots amb destinació a Poitiers. Començava l’aventura. Vam agafar el TGV i en unes poques hores ja havíem arribat a la ciutat. A l’estació, ens esperava un comitè de benvinguda format per totes les famílies d’acollida de la zona i vam passar tota la tarda en un alberg que l’organització havia llogat. Aquella va ser tota una tarda. Primerament perquè a la fi vam conèixer en persona les que serien les nostres famílies durant 10 mesos, i després perquè nosaltres, els estudiants, vam començar a relacionar-nos amb els nostres altres companys d’aventura per primera vegada. De totes formes, no puc recordar massa nítidament el desenvolupament d’aquella tarda, ja que estàvem pràcticament morts de cansament. Jo no era de les que estava en pitjor estat, però hi havia gent que havia fet fins a 5000 km amb avió, que no havia dormit en dos dies. Com podreu imaginar, ens adormíem a sobre de les nostres maletes.

Els meus pares d’acollida, l’Anita i el Jean Marie, són bàsicament fantàstics. Mai no podré expressar-los suficientment bé la meva gratitud per tot el que han fet per mi. Visc amb ells en un petit poble, St. Benoît, a 4km de Poitiers i vaig al Liceu Victor Hugo, al centre de la ciutat. El liceu m’encanta, i els professors francesos (al contrari del que he pogut sentir algunes vegades a Mollerussa) han set molt agradables i acollidors, sempre intentant fer-me sentir com una més del grup (som 36 dins de la classe, però pel soroll que fem sembla que siguem 10). Els companys han estat molt ajudats igualment. Si després d’aquesta experiència torno a sentir que els francesos són poc simpàtics i acollidors, pensaré simplement que la persona no sap de què parla.

Preguntes que us podeu fer: com han estat els inicis pel que fa a l’estudi? Durs, molt durs. Els principis sempre ho són. Però no hem de donar-nos per vençuts a la primera que les coses no surten com volem, mai no ens hem de rendir. Si jo ho hagués deixat córrer a la primera vegada que les coses em venien mal dades, m’hauríeu tingut al Terres una setmana després. Però no, s’ha de seguir lluitant fins al final perquè a la vida no et donaran mai res, no vindran a portar-t’ho perquè siguis tu, i al final només el teu treball i esforç marcarà la diferència.

Una altra pregunta: com ho he fet per comprimir la meva vida dins d’una maleta de 20kg i una bossa de 10? Passant una bona estona davant l’armari i pensant quines sóon les coses vertaderament útils i les que no ho seran (en funció del lloc on vas, del clima...). Operació força difícil, ho he de reconèixer, però al final te n’acabes sortint. També és un bon exercici per fer neteja d’armari.

Finalment us parlaré d’un dels canvis més significatius durant la meva estada: les meves activitats d’oci. Jo sempre havia estat convençuda que l’equitació era la meva activitat preferida, encara que mai no l’hagués practicat seriosament. Estava equivocada. Al cap d’un temps em vaig adonar que m’havia fet una idea idealitzada d’allò que era aquest esport, i que la realitat no era tan meravellosa com m’havia pensat que seria. I vet aquí que un dia acompanyo una amiga meva al seu curs de dansa, em va encantar, i en practico des de llavors. Jo que mai m’hauria imaginat que en faria. Em va passar el mateix amb el teatre. Mai havia estat massa entusiasta de fer representacions a l’escola, creia que el món teatral no estava fet per a mi ni de lluny... i ara formo part dels espectacles medievals de Nouaillé Maupertuis. Ja n’hem fet dos a principis d’abril i en farem sis més durant el mes de maig i de juny, i estic encantada amb aquesta nova activitat. M’ha permès conèixer gent nova, i tot un món fins llavors desconegut per a mi. Conclusió d’aquestes experiències: la vida dóna molts tombs, mai no es pot dir “mai”, i sempre s’ha d’estar obert a la possibilitat de fer coses noves.

La meva experiència només és una entre centenars de milers que hi ha hagut. Algunes han anat bé, altres no tant. Alguns s’han quedat més temps, altres han tornat a les poques setmanes, però tots, independentment de la nostra llengua, cultura o nacionalitat, estem units pel mateix sentiment: les ganes d’obrir-nos a nous horitzons, la voluntat per deixar-ho tot i a tots per un somni, el desig de convertir-se en ciutadans del món. Aquestes són algunes de les meves aspiracions, i lluitaré per fer-les realitat. Espero que la meva col·laboració amb aquest article hagi acabat de decidir aquells que volien marxar, i hagi divertit aquells que el tema no els interessava.

“No és millor, no és pitjor, és simplement diferent”
Lema d’AFS


Coordenades per aquells que estiguin interessats en l’organització: www.afs.org