dilluns, 26 d’abril del 2010

La llegenda de Sant Jordi

23 d’Abril, un dia per recordar al Terres de Ponent

EL divendres 23, a l’institut Terres de Ponent vam celebrar el dia de Sant Jordi, el dia del nostre patró de Catalunya.
Les primeres dos hores, va ser com un dia qualsevol, ja que vam fer les activitats que ens pertocaven. Però desprès de l’hora del pati, ens vam reunir tots a l’aula magna i allà, l’Eduard Batlle, un professor del institut, ens va presentar el seu primer llibre presentat, “Elogi del desassossec”. Un llibre que tracta sobre poesies que a anat recopilant al llarg d’un cert temps. En el mateix moment que l’Eduard ens presentava el seu llibre, al pati, es celebraven els torneigs de futbol. Al acabar, es va continuar amb una exposició de treballs presentats a concursos així com pictogrames, punts de llibre, una rosa escrita, i auques. I per acabar la celebració, actes de ball, entrega de premis, actuacions de la Coral tot presentat per el nostre estimat alumnat de 4rt d’ESO, i 1r de Batxillerat.

Biviana García
Ariana Filali

Llocs del món on se celebra Sant Jordi

Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Friburg, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc.
Quant a les
relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona.
Arreu de
Catalunya es celebra la Diada de Sant Jordi.
Hi ha poblacions que celebren festes en honor a Sant Jordi, entre moltes altres:
Alcoi, festes de Moros i cristians
Banyeres de Mariola, festes de Moros i cristians Montblanc, actes de la Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi.




Nerea i Magda

LLEGENDA DE SANT JORDI




1- El 23 d'Abril és data que sempre ha estat lligada, directa o indirectament, a la literatura i les tradicions populars. Els cavallers catalans que van partir cap a l'Orient no s'hagueren d'imaginar la repercussió que tindrien els seus relats sobre el culte a un sant local: Sant Jordi. Posteriorment aquest relat es "adaptaria" a la tradició medieval de cavallers lluitant contra el mal. La llegenda que va sorgir és de sobres coneguda: Sant Jordi lluita contra el malvat drac que manté retinguda a la princesa. Finalment, Sant Jordi venç i en el lloc on el drac vessa la seva sang creix un roser com signe d'amor i amistat. Però el que definitivament ha empès a la importància d'aquest dia ha estat que ara s'ha considerat com "Dia Internacional del llibre".


2- Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.
Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.
Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.
La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat i alacaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.
Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria Xixona. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.
Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estamordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí. El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

dilluns, 19 d’abril del 2010

SANT JORDI TRADICIONAL

D’ON VE LA TRADICIÓ DE REGALAR LLIBRES I ROSES?

Tradicionalment, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa i un llibre. La presència del llibre és deguda a que la diada coincideix amb el Dia internacional del llibre, que des de 1930 commemora la mort de Miguel de Cervantes. En canvi la rosa els seus orígens son força incerts, però es coneix que ja en el segle XV, es repartien roses a totes les senyoretes que assistien a la funció religiosa que se celebrava al Palau de la Generalitat. La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera

QUI ERA SANT JORDI?

Com ja saps, Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia) i és el gran protagonista d’una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona). Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar en donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els hi va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera. Així es va fer durant molt de temps, i el monstre se’n devia sentir satisfeta, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, guapa, fina ... ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on hi residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la ciutat de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els veïns de Montblanc havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major del poble, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella ciutat era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.

Ariana Filali
Biviana García

dilluns, 12 d’abril del 2010

DES DE FRANÇA...

AFS: Viure sense fronteres

Hola a tots! Em dic Clara Quintilla i sóc una estudiant cursant el primer de Batxillerat de Lletres a l’estranger. No podria mai comprimir aquests més de set mesos passats a Poitiers en unes línies, però intentaré fer-vos conèixer els moments més importants i les sorpreses més increïbles de la meva estada, en la mesura d’allò que em sigui possible.

Vaig marxar de Barcelona el 4 de setembre de 2009, amb un avió amb destinació a París. D’allí em van enviar a un alberg, on vaig passar una nit, juntament amb els altres 400 estudiants que provenien de tot el món i que havien escollit França com a destinació. Aquest va ser el primer gran impacte que vaig patir. Quan et trobes amb tanta gent diferent, venint de llocs tan diversos, te n’adones de debò de la grandesa d’aquest món on vivim, i et planteges quin és el teu lloc enmig de tanta diversitat. Al dia següent, vaig pujar en un autocar amb 14 estudiants més, tots amb destinació a Poitiers. Començava l’aventura. Vam agafar el TGV i en unes poques hores ja havíem arribat a la ciutat. A l’estació, ens esperava un comitè de benvinguda format per totes les famílies d’acollida de la zona i vam passar tota la tarda en un alberg que l’organització havia llogat. Aquella va ser tota una tarda. Primerament perquè a la fi vam conèixer en persona les que serien les nostres famílies durant 10 mesos, i després perquè nosaltres, els estudiants, vam començar a relacionar-nos amb els nostres altres companys d’aventura per primera vegada. De totes formes, no puc recordar massa nítidament el desenvolupament d’aquella tarda, ja que estàvem pràcticament morts de cansament. Jo no era de les que estava en pitjor estat, però hi havia gent que havia fet fins a 5000 km amb avió, que no havia dormit en dos dies. Com podreu imaginar, ens adormíem a sobre de les nostres maletes.

Els meus pares d’acollida, l’Anita i el Jean Marie, són bàsicament fantàstics. Mai no podré expressar-los suficientment bé la meva gratitud per tot el que han fet per mi. Visc amb ells en un petit poble, St. Benoît, a 4km de Poitiers i vaig al Liceu Victor Hugo, al centre de la ciutat. El liceu m’encanta, i els professors francesos (al contrari del que he pogut sentir algunes vegades a Mollerussa) han set molt agradables i acollidors, sempre intentant fer-me sentir com una més del grup (som 36 dins de la classe, però pel soroll que fem sembla que siguem 10). Els companys han estat molt ajudats igualment. Si després d’aquesta experiència torno a sentir que els francesos són poc simpàtics i acollidors, pensaré simplement que la persona no sap de què parla.

Preguntes que us podeu fer: com han estat els inicis pel que fa a l’estudi? Durs, molt durs. Els principis sempre ho són. Però no hem de donar-nos per vençuts a la primera que les coses no surten com volem, mai no ens hem de rendir. Si jo ho hagués deixat córrer a la primera vegada que les coses em venien mal dades, m’hauríeu tingut al Terres una setmana després. Però no, s’ha de seguir lluitant fins al final perquè a la vida no et donaran mai res, no vindran a portar-t’ho perquè siguis tu, i al final només el teu treball i esforç marcarà la diferència.

Una altra pregunta: com ho he fet per comprimir la meva vida dins d’una maleta de 20kg i una bossa de 10? Passant una bona estona davant l’armari i pensant quines sóon les coses vertaderament útils i les que no ho seran (en funció del lloc on vas, del clima...). Operació força difícil, ho he de reconèixer, però al final te n’acabes sortint. També és un bon exercici per fer neteja d’armari.

Finalment us parlaré d’un dels canvis més significatius durant la meva estada: les meves activitats d’oci. Jo sempre havia estat convençuda que l’equitació era la meva activitat preferida, encara que mai no l’hagués practicat seriosament. Estava equivocada. Al cap d’un temps em vaig adonar que m’havia fet una idea idealitzada d’allò que era aquest esport, i que la realitat no era tan meravellosa com m’havia pensat que seria. I vet aquí que un dia acompanyo una amiga meva al seu curs de dansa, em va encantar, i en practico des de llavors. Jo que mai m’hauria imaginat que en faria. Em va passar el mateix amb el teatre. Mai havia estat massa entusiasta de fer representacions a l’escola, creia que el món teatral no estava fet per a mi ni de lluny... i ara formo part dels espectacles medievals de Nouaillé Maupertuis. Ja n’hem fet dos a principis d’abril i en farem sis més durant el mes de maig i de juny, i estic encantada amb aquesta nova activitat. M’ha permès conèixer gent nova, i tot un món fins llavors desconegut per a mi. Conclusió d’aquestes experiències: la vida dóna molts tombs, mai no es pot dir “mai”, i sempre s’ha d’estar obert a la possibilitat de fer coses noves.

La meva experiència només és una entre centenars de milers que hi ha hagut. Algunes han anat bé, altres no tant. Alguns s’han quedat més temps, altres han tornat a les poques setmanes, però tots, independentment de la nostra llengua, cultura o nacionalitat, estem units pel mateix sentiment: les ganes d’obrir-nos a nous horitzons, la voluntat per deixar-ho tot i a tots per un somni, el desig de convertir-se en ciutadans del món. Aquestes són algunes de les meves aspiracions, i lluitaré per fer-les realitat. Espero que la meva col·laboració amb aquest article hagi acabat de decidir aquells que volien marxar, i hagi divertit aquells que el tema no els interessava.

“No és millor, no és pitjor, és simplement diferent”
Lema d’AFS


Coordenades per aquells que estiguin interessats en l’organització: www.afs.org

LA LLIBERTAT

La llibertat, és la capacitat d’escollir. És a dir és allò que permet a un humà decidir si vol fer alguna cosa o no, això el fa lliure, però també responsable dels seus actes. És exclusiva dels éssers humans, ja que no decidim pels nostres instints. La llibertat, implica decidir, és a dir sempre hi haurà una opció més bona que l’altra. No com passa amb altres conceptes, la llibertat, no es guanya, sinó que ens pertany des que naixem, fins que morim, però, sobretot, recalco que tenim llibertat, sempre que respectem les normes i la llibertat dels altres. ·La llibertat és un do que si perds, mors.